Primera meditació

 

Talment com el fang deriva, es destria al tèrbol estany,

en grans menuts i rodons, aturant-se al bell fons, al volt de l’herbota i les branques,

i un cranc, insegur, s’incorpora abans de moure’s pel fons,

grotesc, matusser, amb els ulls molt oberts, que cap cosa no miren,

només aviant algunes bombolles amb els seus tentacles tan desiguals,

la cua i les potes menudes lliscant lentament cap enrera...

Així una altra vida va temptejant l’esperit,

una altra manera i un altre indret per a viure;

o bé, cansat, un salmó puja al corrent d’aigua soma,

s’avia enrera en algun remolí, en una corba sorrenca,

topant amb branquills i còdols del fons, i nedant

després cap al bell mig del corrent, on prima flueix, blanca i bruna, aquella aigua,

i neda encara endavant...

així fa l’esperit el seu viatge, suposo.

L 'estimada de Don Jaume

 

I

 

Don Jaume té una estimada

que ben jove el va emprendar.

L'estimada de Don Jaume,

una terra sobre el mar.

No més de sentir parlar-ne

ja en va quedar enamorat.

Diu als barons que l'ajudin,

que la vol anar a cercar .

Mentre els barons treuen comptes

 Don Jaume va a mirar al mar.

De tant mirar-hi i mirar-hi

en surt un estol de naus,

en surt un estol de veles

que tot el mar n'era blanc.

Don Jaume somriu i hi entra;

l'estol mar endins se'n va.

 

II

 

A l'hora que el sol va a pondre's

Mallorca veu l'aimador

que ve dret damunt la barca,

els ulls encesos d'amor.

L'illa es toma tota roja

i el cap del rei nimbat d'or .

Ell, quan posa el peu en terra,

ja se'n sent conquistador .

En terra posa la planta

i en el cel l'esguard piadós.

La terra la vol pel cel,

el rei Jaume d'Aragó.

Per'xo és alt de més alçada

que no tots els seus barons,

i per'xo els ulls li blavegen,

i per'xo té el cap tant ros.

 

III

 

Tota la nit ha vetllat,

i quan veu l'alba esclarida

alça l'espasa real

bo i cridant: Santa Maria!

Tots els cavallers s'aixequen,

mes els raca l'embestida.

«Vergonya, barons, vergonya!»,

clama el rei en santa ira;

i com fera celestial

entra al combat i els hi atia.

Fou llavors que els sarraïns,

amb ullada estamordida,

van veure la host catalana

com mai ningú més l'ha vista,

i al blanc cavaller Sant Jordi

lluitar en nostra companyia.

 

IV

 

«Mallorca, dó'm menjar i beure,

que em seran dolÇos tos fruits.

Ara que t'he fet ben meva,

bé puc gaudir-me de tu.

Que n'és de bona la terra!

Com li escau el cel damunt!

Com més terra, més cel sobre;

com més cel, més quietud.»

Així a soles se parlava

aquell vespre el rei august,

i entre els morts de la batalla

s'adormia amb son segur .

 

V

 

 

Sempre més hi ha pensat

en Mallorca cristiana:

ni els grans amors de Valencia,

ni els de Murcia, ni cap altre,

li han fet perdre la memoria

de la dolÇa illa daurada.

«Tinc un regne sobre el mar

com no el té cap rei d'Espanya»,

murmura sovint el rei,

mig rient i pIe d'ufana.

I quan han passat molts anys

i és un vell de barba blanca,

encara li riu als ulls

la conquesta jovençana;

i quan, camí de Poblet,

dins de Valencia finava,

va girà's de cara al mar

cercant l'amorosa platja,

i va morir mig rient,

pensant que se n'hi anava.

Les persones que des d’Europa somien una polinèsia de film no es poden fer càrrec del que és una cosa que en podríem dir-ne els focs de Raiatea. Imagineu un espai d’uns quants metres quadrats, cobert amb llaunes velles, i una mica de cocoter per a defensar-lo del sol, en el qual s’acumula la mercaderia més diversa, des de tauletes de nit sense potes, des d’orinals de llauna i els miralls estil imperi, fins als sacs de copra i de vainilla i els ananassos enforcats com alls, passant per tota la gamma de pots de conserves i per tot allò que en ferro vell, misèria i pedaços pot oferir la humanitat. I, aquest maremàgnum, imaginem-lo vigilat per cinquanta dentadures xineses i regat copiosament per la suor de l’esquena d’uns quants macips polinesis, amb flors a l’orella i amb uns barrets de palla de paeroe, en els quals, en lloc de cinta, hi ha una mena de tortell construït amb petxines precioses i amb llavors vegetals d’un colorit intens. Els gossos, les criatures, els mosquits i les cucaratxes roden d’una peça a l’altra. Les dones, amb el cabell deixat anar i amb la faldilla llampant a meitat de la cuixa, van fumant el cigarret i llençant el feble projectil de llurs escopinades. I, dominant aquest món incandescent, perquè allí la calor no és per a descriure, un xinès, amb un ull a la sopa, va descanviant enormes talls de síndria per monedes franceses de vint-i-cinc cèntims.

 

 

VICTÔRIA D'UNA FAMÍLIA DE PAGESOS

 

per a Salvatore Zofrea

 

La blanca polsina que va fer tornar negra la gent

va ser la canya de sucre brillant,

que retratava humans com blancs o negres. El sucre,

primer luxe dels pobres moderns.

 

El sucre va convertir l'esclavitud en negre per repetir-la.

Negre per fer créixer el sucre, blanc per menjar-Io,

blanc i negre escartejats arreu del món tropical. Canya de sucre

que només creixia amb la suor dels traginers.

 

Així passava en l'antiga plantació,

negres segrestats amb vaixell manat per comissari.

Les dents blanques udolaven la tirania del sucre

però els australians italians la van enderrocar.

 

En els blocs de masies que van comprar

i netejar, en aquelles cases xancades i assetjades per la canya

de sucre, cases esbarriades

entre les humides muntanyes de la costa de Queensland,

ells van fer obsoleta la fosca plantació.

 

Quan ells van arribar, menjàvem per postres espaguetis freds

amb crema

i no volíem pas que posessin aquella Mà Negra damunt les

nostres noies.

 

Però ells van solcar, cremar, el massís de canyes tremolós

com la cua d'un paó.

Més tard van arribar les mullers, van suportar les mosques, la calor,

els cocodrils, els capellans irlandesos,

i van fer que els botiguers aprenguessin la seva parla. Tossuts,

els botiguers australians.

L'abito, signora, voletelo in sargia, do you?

Vestits de sarja a Queensland? És clar. Vosaltres, vàreu recol­zar el cantó dels blancs.

Salí de madrugada -no lo era todavía- y eché a andar hacia San Francisco el Grande. No tenía idea de lo que quería ni es el Puente de Segovia -lugar de muerte- sitio para ver surgir el día. No. Sencillamente no podía dormir porque no podía poner en claro la razón de mi estancia en España, en Madrid. ¿Buñuel? Sí, desde luego: era la razón, la razón de la razón. Pero uno no se deja llevar nunca por la sola razón. El hombre no es un ser razonable o no lo es más que en parte y con artifi­cio. ¿Qué me decía a mí mismo? Jamás puede el ser humano decir las cosas con propiedad absoluta; siempre queda un mar­gen y sentía cómo uno de mis pies -o de mis manos- estaba cogido en esa trampa del decir y del decidir. ¿Era España esta oscura neblina que iba tiñéndose de no sé qué colorcillo rosa­do? No sabía qué pensar, no sabía ni qué pensar; sólo andaba por las ramas. ¿Qué sentía? ¿Cómo esclarecer mis sentimien­tos? No podía despabilarme y empezar a contar dos y dos son cuatro, aun suponiendo que lo fueran. Sí: no era España, no era mi España. Pero lo sabía con certeza de antemano y hacía mucho tiempo. ¿Qué me sorprendía? Me sorprendía no sor­prenderme, que todo fuese -iay!- tal como me lo había figura­do. Pero, además, había docenas -no podía conocer a centenares- de jóvenes y de otros que no lo eran tanto que me tenían en más de lo que valía. Pero ¿qué contaban frente a esa enormidad de españoles desconocidos? y me preguntaba:

 -¿Es mejor en México? y me contestaba:

 -¿Es mejor en Francia, en Italia?

-No.

Més enllà de la fe. V.S. Naipaul

La futura esposa -per a qui l'home d'Oklahoma es conver­tia- era la neboda d'un empresari que també era un poeta famós. Aquí, la poesia, que era sobretot una activitat d'aficionats, era molt respectada, i les persones que s'havien aplegat a la sala de marbre reflectien aquesta barreja de cultura i de benestar. La gent va deixar de xiuxiuejar. La remor dels aparells d'aire condicionat, que no havia parat en tota l'estona però que de sobte havia passat a dominar-ho tot, feia de fanfara de la cerimònia.   Quan tothom va ser al seu lloc, Imaduddin, amb les ulleres penjant-li elegantment del coll, va agafar el lloc principal sobre la tarima, al banc del fons, d'esquena a la paret de marbre gris i sota una elegant placa metàl·lica amb una inscripció amb lletres àrabs de color negre. Estava assegut entre dos homes -havia començat a entonar algun passatge de l'Alcorà, amb la remor de l'aire con­dicionat com a soroll de fons- i de cara a l'home d'Oklahoma i a la núvia.   La parella estava d'esquena a nosaltres, juntament amb els tes­timonis, un per banda. La núvia, menuda com qualsevol dona in­donèsia, duia una túnica groga i un mocador vermellós al cap, i es veia impacient i lleugera com una ploma. L'home d'Oklahoma, amb el coll blanc sota la gorra negra, era més corpulent i estava més tranquil. Els pantalons blaus que duia semblaven nord-ame­ricans; la camisa batik verda -devia ser un regal o acabada de comprar- en ell no indicava pas frivolitat.   Quan els cants es van acabar, Imaduddin, somrient a l'home d'Oklahoma, li va dir en angles: -Benvingut de nou a l'islam. Dic «de nou» perquè, segons la nostra religió, tothom neix sent musulmà, sense pecat. Ha tornat a l'islam perquè ha obert el seu cor a la veritat. S'ha sotmès en tot a la voluntat de Déu. Islam vol dir submissió.

I en aquell crit familiar reconegué la Veu, escoltada en altres temps, que cercava de setmanes i de mesos ençà.

 

Travessant, ràpid i silenciós com una ombra, el camp adormit, s'endinsà en el bosc. Però a mesura que s'atansava a l’Ésser que el cridava, aturava gradualment la seva marxa, avançant amb prudència i astúcia.

 

De sobte, en el cor d'una clariana, veié assegut sobre les seves anques i udolant a la lluna, un llop de bosc, llarg, gris i magre.

 

Malgrat no haver fet el gos gens de soroll, la bèstia l'olora i cessà de sobte el seu cant. Buck avançà, amb la cua alta i les orelles dretes, a punt de botar. No obstant, la seva actitud demostrava, ensems que l'amenaça, el desig de fer-se amic del llop. Però la fera, en lloc de correspondre a les bones intencions del gos, fugí de pressa.

 

(fins aquí)

 

................................

 

(descartat per la lectura:) 

 

Bick la seguí fent grans bots, ple del foll desig d'aconseguir-la. Corregueren molta estona, quasi cos­tat per costat. Per fi, el llop es ficà pel llit assecat d'un torrent, tapat per un teixit inextricable de branques i arbres morts. Aleshores la bèstia salvatge, veient-se acorralada, es girà de cara, per un moviment familiar a Joe i als gossos indígenes en els ca­sos crítics; i el  llop, petant de dents, esperà.

 

- Buck, en lloc d'escometre'l, voltava entorn del llop amb murmuri amical, remenant la cua i ensenyant-li les dents com en un mig riure. Però el llop desconfiava , car el seu cap amb prou feines arribava a l'espatlla del gos, i tenia por. De cop, fent un moviment àgil i furtiu, s'escapà i reprengué la correguda.

 

La persecució tornà a començar. Novament el llop estigué a punt d'ésser agafat, i novament s'escapà i tornà a fugir. La bèstia es trobava en mal estat, si no, Buck no hauria pogut igualar-la en el córrer; seguien corrent gairebé l'un al costat de l'altre, fins que el llop es deturava, ensenyant les dents, i altra vegada fugia destrament.

 

Per fi, convençut que Buck no li volia mal, la bústia s'aturà i deixà que el gos li ensumés el musell. Es feren amics i es posaren a jugar junts, d'una manera nerviosa i tímida, que semblava desmentir la ferocitat de les bèsties salvatges.

 

El correu

 

Els dies de correu, Papeete presenta un aspecte nou, ben diferent dels altres. Perd aquell encantament de petita ciutat oceànica, ensopida i coqueta, besada pel Pacífic, recolzada en les verdes muntanyes.

 

És un despertar sobtat i trepidant, una dissonància que ve a trencar l'harmonia acostumada. Un nou matís din­tre la gamma subtil dels seus colors.

 

Així que la grossa massa del transatlàntic s'albira en alta mar, tota la vila es commou. El correu! Veus ací el mot màgic que ho transfigura tot, i la sola evocació del qual vol dir una infinitat de coses: les emocions sentimentals i de negoci, les venjances administratives, els honors, les esperances, tot ho porta el correu! Des de la lletra d'un fill o d'una mare, que viuen separats per tot el gruix de la terra, fins a la gasolina, els vestits, les llaunes de conserves...

 

El correu és el sol lligam nostre amb la civilització. L'esperem amb els ulls i l'ànima fitats en l'occident menys­preant la saviesa eterna i sobirana de la mare Natura. Ell mantindrà latents les nostres grans febleses de civilitzats, el nostre etern neguit. Som impotents contra el tòxic de les ciutats europees o americanes, el portem a la sang com un microbi hereditari, i no pensem que allí, darrera nostre, la selva solitària és tot un món tancat, curull de fruits i d'aigua pura, de bellesa i de serenitat.

 

Deixeu-me imaginar un instant que un dia (per un esdeveniment extraordinari: una guerra, un terrabastall qualsevol) els correus de França, Califòrnia i Nova Zelanda deixessin de venir...

 

Era el mes del Ramadà. La mare em va pro­hibir practicar-lo. Em va dir que era massa jove: -Si practiques el Ramadà no tindràs prou forces per córrer. Així no guanyaràs mai cap cur­sa -deia contínuament.

 

Jo vaig optar per pactar amb ella:

 

Al principi no hi estava d'acord. Finalment ho va acceptar però va dir que en comptes de dos dies de descans n'havien de ser quatre. El que realment m'importava era que no em que­dés enrere. Era molt important practicar el Ra­madà. Al Marroc la mare no m'ho hauria prohi­bit, n'estava segura. A la mesquita, el rafki ens deia que era molt important tot això i que ens ha­víem de «guanyar la glòria». Jo volia guanyar­me-la, evidentment. Si la iaia hagués estat aquí amb mi, també hi hauria estat d'acord. Ella em va avisar dies abans de marxar que fos bona amb tothom, que resés les oracions de l' Alcorà, que cregués als pares i que sobretot no deixés la meva cultura de banda i la substituís per cap al­tra. lo sempre li deia que sí a la iaia. Mai li ne­gava res encara que no estigués d'acord amb ella. Sabia que digués el que digués sempre obeiria les seves ordres. A més, m'explicava que ella practicava el Ramadà abans de tenir la regla. A la Hayat li deixaven practicar tot el mes sencer i ni el pare ni la mare li deien res. A en Nourdine tampoc.

 

A la Montse Camps no li agradava que prac­tiqués el Ramadà. Em deia que em posaria ma­lalta i no ho acabava d'entendre. Els companys de la classe tampoc ho entenien. Tothom em feia preguntes i per moltes explicacions que do­nés tenia la sensació de confondre'ls encara més; però, sabia jo realment per que ho practicava? Les paraules del rafki eren molt clares, però en la meva ment corrien moltes altres preguntes sen­se resposta. Realment a una nena de nou anys li costava entendre moltes coses, coses que ni els grans entenien. Al Marroc, quan jo tenia dubtes corria cap a trobar la iaia i me'ls resolia. A vega­des, però, no podia i llavors deia:

 

-Al·là ho vol així, i així m’ho va ensenyar la meva mare.

LA PRIMERA IMPRESIÓN -agreste y un tanto inhospita­laria-que Níjar inspira al viajero que viene por el camino de Los Pipaces, se desvanece con la proximidad. Los alrede­dores de la villa son ásperos, pero el esfuerzo del hombre ha transformado armoniosamente el paisaje. La ladera del monte está escalonada de paratas. Frutales y almendros alternan sobre el ocre de los jorfes y los olivares se despeñan por la varga lo mismo que rebaños desbocados.

 

Níjar se incrusta en los estribos de la sierra y sus casas parecen retener la luz del sol. Por la carretera pasan feriantes montados en sus borricos. A la entrada del pueblo hay un surtidor de gasolina y, cuando llegamos, una pareja de civiles camina hacia Carboneras con el mosquetón terciado a la es­palda.

         ,

 -Hoy es día de mercao-dice uno de mis compañeros-. Tó ese personá que ve usté, viene de los cortijos.

 

-¿Qué venden?

 

-Lo que tienen. Cerdos, gallinas, huevos. . . Con lo que les dan mercan pan y aceite pa el resto de la semana. Son gente que vive en sitios aislaos, a varios kilómetros uno del otro y sólo van al pueblo los sábaos.

 

Por la calle bajan mujeres vestidas de negro y un gitano sentado a horcajadas sobre un borrico. Las casas de Níjar son de una sola -planta y tienen las fachadas enjalbegadas, pero, a diferencia de las de El Barranquete o Los Nietos, su aspecto es poco africano y recuerda más bien el de las viviendas de los pueblos de la Andalucía alta y Extremadura. El techo suele ser de teja encalada y, a través de las puertas siempre abiertas, se vislumbra el interior de los zaguanes: retratos de familia, cromos piadosos, mesitas, floreros, vasijas de barro.

 

De repente, el bajito me agarra del brazo y me arrastra al interior de una.

 

-Pase usté. Le presentaré mi mujé y los chavales.

 

Sus amigos entran detrás de nosotros. La habitación es pe­queña, cuadrada. Su mobiliario se reduce a un banco de madera. Del techo cuelga un mosquero pringoso y en la pared hay un dibujo de Walt Disney.

 

Llavors tota la gent de Nou Yauhtepec es va posar a riure i també nosaltres, els de l'Aztlan, car vam pensar que potser rient ens entendríem, o que aquella era llur manera de començar les relacions.

Després que ja havíem rigut ens vam quedar tots ple­gats sense saber que fer i ells cop de dir-nos moltes coses amb la seva llengua estrangera i nosaltres els contestàvem amb el nostre nàhuatl i, sigui dit amb perdó, ni els uns ni els altres no ens assabentàvem de res. L 'Oyametl va cridar més fort i va dir-los que teníem gana i els ho va repetir les ¡ tres vegades que la bona criança mana, formalment. I vist ! que no en feien cabal, el nostre Capità va pensar que potser : fóra millor de dir-ho amb gestos i, posat que ell era la Veu, els va fer nyam-nyam. Llavors tots els de la tribu de Vilanovadalosa, que aquest era el nom de la tribu, van posar-se a córrer i ens van deixar tots sols, a nosaltres els mexiques, al bell mig de la plaça.

I no va ser allò que se 'n van corrents a cercar les vitua­lles que els demanes, ans la fugida per causa de la por, com aviat vam veure i vam escoltar pels xiscles de les dones, que omplien amb llurs xiscles tots els forats xiscladors i la plaça i les nostres orelles.

Quizá lo que me ocurre es que toda mi vida he sido un soñador, pensó Fábregas una mañana de primavera mien­tras se afeitaba, mirando fijamente en el espejo sus pro­pias facciones embotadas por el sueño, aparentemente di­sociadas de la lucidez con que la idea había sido formulada en su interior. Luego siguió arreglándose, pero aquella rutina placentera no logró disipar el desasosiego que le venía invadiendo desde hacía varias horas. En otras ocasiones una idea semejante no lo habría perturbado: siempre se había tenido por un hombre práctico y consi­deraba que el conocer las facetas más inestables de su propia personalidad formaba parte de aquel pragma­tismo; pero no esta vez. ¿Y si cometiera un disparate?, se dijo, y sin hacerse más consideraciones al respecto, acu­dió como todos los días a su despacho y recibió en él al asesor jurídico de la empresa.

-Riverola, me voy de viaje -le anunció.

El abogado hizo un movimiento con la cabeza sin le­vantar la vista de los papeles que sostenía en la mano. Con aquel gesto quería decir que tal cosa era imposible, que los asuntos de la empresa no permitían que Fábregas se ausentara. Pero éste no estaba dispuesto a renunciar a su proyecto.

-No te he preguntado nada -dijo-. Me voy y basta.

Al diablo la empresa pensó. Salvo esta empresa here­dada de su padre, a la que había dedicado toda su vida hasta el presente y por la que nunca había sentido ningún interés, nada le ataba a Barcelona. Unos años antes se ha­bía casado llevado de un impulso repentino que segura­mente tenía poco que ver con el amor verdadero; poco después su mujer y él se habían separado en los términos más amigables. De aquel matrimonio tenía un hijo al que ahora veía ocasionalmente. La intimidad corta e insustan­cial con su ex mujer apenas había dejado huella en su me­moria, sobre todo a raíz de otros episodios amorosos pos­teriores, más breves, pero más intensos. Hacia sus amigos sentía un desapego creciente; nada le producía entu­siasmo. Desde hacía unos meses andaba envuelto, casi a su pesar, en una relación más tormentosa que pasional con la esposa de un financiero muy conocido en los círcu­los mercantiles de la ciudad, el cual, recientemente, de modo imprevisto y por razones ajenas a los enredos de su esposa, de los que no sabía nada, se había convertido en uno de los principales acreedores de la empresa de Fábre­gas, precisamente cuando ésta empezaba a hacer agua. Ahora la posibilidad de que una fuga le permitiera liqui­dar aquel asunto erizado de reproches, sustos y sospechas pesaba favorablemente en el ánimo de Fábregas.

Aquella misma tarde se fue a París con poco equipaje.

Icaria. República situada proba­blemente a orillas del Mediterrá­neo, separada del país de los Mar­vols por un brazo de mar. Está prohibida la entrada a Icaria a todo viajero que desee ejercer alguna ac­tividad comercial. Sólo pueden en­trar en ella los turistas deseosos de llevar de regreso a sus países los principios de la sapiencia icariana.

Si bien es cierto que al entrar hay que abonar una pequeña suma, proporcionada al tiempo de la per­manencia, todo lo demás es gratis. En Icaria no hay guardias ni funcionarios de aduanas, profesiones que se consideran degradantes.

Los arquitectos icarianos estu­diaron escrupulosamente las ciu­dades más bonitas del mundo y, tomando lo mejor de cada una, fun­daron Icara, capital de Icaria y su atractivo principal. Establos, hospi­tales, panaderías, fábricas y depósitos están situados en las afueras de la ciudad. Los habitantes viven en el centro, cuyas calles son anchas, rec­tas y limpias. Todas las casas, de cuatro pisos como máximo, tienen balcones y hermosos jardines pri­vados. El cuidado de estos jardines es privilegio y deber de todos los ciudadanos.

JA FEIA TRES MESOS que m'estava a Luanda, a I'Hotel Tí­voli. Des de la finestra s'estenia una vista de la badia i del port. Amarrats als molls, hi havia uns quants vaixells mer­cants de línies transoceàniques europees. Els seus capitans estaven connectats per radio amb Europa i podien saber més coses, i més exactes, del que estava a punt de succeir a Angola que no pas nosaltres, tancats dins d'una ciutat as­setjada. Cada vegada que pel món corria la veu que la ba­talla de Luanda era imminent, els vaixells es feien a la mar i s'aturaven a la línia de l'horitzó. Amb ells s'allunyava la darrera esperança de salvació, perquè era impossible fugir per terra i, segons un rumor recurrent, l'enemic bom­bardejaria i paralitzaria l'aeroport d'un moment a l'altre. Després resultava que l'atac contra Luanda s'havia ajornat i la flota retornava a la badia per esperar-hi eternament una carrega de cafè o de cotó.

 

El vaivé d'aquells vaixells per mi era una font d'infor­mació important. Quan la badia quedava deserta, em pre­parava per al pitjor. Dreçava I' orella per saber si el retruny del foc d'artilleria s'acostava. Em preguntava si no hi ha­via una engruna de veritat en la brama que corria entre els portuguesos segons la qual a la ciutat s'hi amagaven dos mil soldats de Holden Roberto que només esperaven l'or­dre de començar la matança. Però enmig del meu neguit, els vaixells tornaven a entrar a la badia. Dintre meu salu­dava aquells mariners desconeguts com si fossin els meus salvadors: anunciaven un període de calma.

 

A l'habitació del costat hi vivia una parella gran: el senyor Silva, comerciant de diamants, i la seva esposa, dona Esmeralda, que es moria de càncer. Vivia els seus úl­tims dies sense ajuda ni salvació possibles, perquè els hos­pitals ja eren tancats i els metges havien abandonat el país. El seu cos retorçat pel dolor es perdia entre una pila de coixins. Em feia por treure-hi el cap. Un dia hi vaig entrar per preguntar-li si li feia nosa que de nit teclegés la ma­quina d'escriure. El seu pensament es va alliberar de les cadenes del dolor només un instant, just per dir-me:

 

-No, Ricardo. En la cursa cap a la fi a mi ja res no em fa nosa.

 

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.